La Moqueta Verde

Os copio el artículo que ha publicado Pilar Rahola esta mañana en el periódico "Avui". Tengo que decir que, a pesar de mis discrepancias con ella en otras ocasiones, comparto mucho de lo que dice en este artículo.

Que una persona que comença la seva vida pública posant bombes acabi escrivint un llibre és un èxit de la democràcia. En el cas que ens ocupa, a més, l'èxit és la constatació de la intel·ligència amb què Àngel Colom, Carod-Rovira i altres dirigents de l'època van saber crear les condicions per acabar amb la temptació violenta, i així donar sortida als que obtusament s'hi havien capbussat. Dic tot això perquè, a diferència dels amics que se'n foten, personalment celebro que Xavier Vendrell es dediqui a la literatura. És bo que el xicot, entre conspiració política i parlamentària, aprengui a elaborar un text de selectivitat. Tal vegada s'anima i s'apunta a la UNED per treure's un títol. Però com que aquests mateixos amics em diuen que en Vendrell torna a dedicar-me bestieses, i com que la paciència bíblica colomina no decora les meves virtuts, he decidit que explicaré alguna cosa. No del llibre, sinó de la llarga crònica de difamació que alguns vàrem patir i que, segons sembla, encara no es detura. El que pugui dir el pamflet actual no serà pitjor que les mentides que circulaven per ERC sobre les nostres vides, gràcies a la bona feina dels soldats del Puigcercós, amb en Vendrell de sol·lícita madame. Tampoc no serà pitjor que algunes de les acusacions que ens varen formular quan vàrem viure la crisi. Han dit tantes bestieses sobre l'Àngel Colom, sobre mi i, globalment, sobre la gent que va anar-se'n d'ERC que probablement l'actual bomba fètida deu ser un joc floral. Però és curiós això de la psicologia. A vegades hom decideix dir prou amb una esgarrapada, després d'haver patit grans ferides. Aquestes són, doncs, algunes de les coses que he decidit dir en veu alta, bo i avisant als lectors que no diré tot el que sé, perquè encara em resta estima pel vell partit de la meva família. I perquè no tothom que està a ERC va participar del fangar de la baixa política. Aquest respecte em fa desar al calaix els aspectes més sòrdids d'una llarga i immoral guerra bruta.

PRIMER. D'AIXÒ FA MOLTS ANYS i fa molt que ni m'ocupa, ni em preocupa. De fet, he tingut diverses ofertes per a escriure algun llibre, i sempre ho he declinat, tant perquè no li veig la utilitat, com perquè sóc massa feliç amb el present per burxar amb les misèries del passat. Ara bé. Com que observo que els Vendrell i companyia, tot i estar al poder, gaudir de sou públic, sortir als diaris i remenar la cua, encara em tenen a les seves oracions, he decidit acceptar la seva amable invitació. Obro la finestra del passat, doncs, però deixo la porta tancada. Lamento que en surti una mica de la mala olor. Segona qüestió. En el moment en què es varen produir tota mena d'atacs públics contra la gent que se'n va anar d'ERC, alguns d'ells clarament difamatoris, vaig plantejar presentar una querella criminal. Hi estava ben decidida i només em va frenar l'Àngel Colom, que estava tan trist amb el que estava passant que sols volia retornar al silenci. Amb el temps, penso que fou savi, que només hauríem embrutit encara més l'atmosfera i que, ull contra ull, tots bornis. Tercer punt. Vull excloure explícitament alguns noms propis d'ERC de la guerra bruta. Per molt que mantingui diferències, no seria just posar-los al sac comú. Persones com Josep Huguet, Jordi Portabella, Ernest Benach, Josep Bargalló i el mateix Carod-Rovira varen participar de la batalla interna, però no varen fer servir ni les vides privades, ni les tendències sexuals, ni les famílies, ni cap altre territori adobat a la calúmnia. Ara que ha passat el temps, el meu agraïment, tot i deplorar que no ho evitessin. I quart punt, la guerra. La crisi d'ERC va ser, fonamentalment, una guerra a la cúpula, i l'estructura de poder que Puigcercós havia bastit, des de les joventuts, es va usar, amb mà vendrelliana de ferro, per crear, durant dos anys, una sistemàtica degradació de la imatge de l'Àngel Colom i dels qui li fèiem costat. Una autèntica cacera a la persona, on tot valia, trucar familiars, inventar rumors de ludopatia i, fins i tot, de pràctiques sexuals perverses, desprestigiar amb mentides i desfer la feina política que -amb encerts i errors- intentàvem avançar. Els periodistes se'n delien. El més delirant és que els mateixos que arribaven a perpetrar els atacs, després demanaven que els omplíssim els actes que organitzaven. En els anys que he estat a la política, mai no havia vist una brutícia tan considerable, fins al punt que puc dir que a ERC he viscut el millor de la política -la lluita per unes idees- i el pitjor que es pot viure. Podria continuar si obrís la finestra de bat a bat, però em fatiga recordar-ho. Aquí deixo el fragment de testimoni que volia donar, acceptant la invitació que em fa en Vendrell en recordar-se dels meus pobres ossos. Perdonin si no compro el llibret, però ja em sé l'argument.

UNA PETITA I DARRERA COSA. En Mikimoto també em va dedicar algun carinyo, el dia de la presentació. La veritat és que m'honora. Trobo molt normal que una persona que ha aconseguit que tots els catalans li paguem els viatges que es munta per tot el món, a la recerca de la barretina perduda, em doni lliçons de periodisme. Certament, davant la seva ingent aportació al pensament català, això meu no és res més que periodisme de perruqueria.

Etiquetas: cataluña, medios, politica